BENVOLGUDA

 No ets més alta ni més jove, perdona però no ets més maca. Les dues tenim un títol universitari i el pèl, gairebé, del mateix color. Segur que ens riem de les mateixes coses o compartim temors, i, per la qual cosa sembla, ens agraden els mateixos homes. A hores d'ara ja t'haurà prestat els llibres que em va prestar a mi, haureu vist les mateixes pel·lícules, visitareu els mateixos llocs. T'haurà escrit les paraules que també escrivís per a mi, tal vegada en un altre ordre. T'hi haurà cridat pel meu nom en un imperdonable lapsus que resoldrà amb les carícies amb les quals tractava d'evitar els meus empipaments. Et besarà amb els mateixos petons amb els quals em besava i t'estimarà com alguna vegada va jurar que m'estimava.

Digues-me, què se sent sabent que aquests ulls que et reclamaven em van reclamar a mi abans?

No t'esforcis, t'entenc.

És just el que sento sabent que per l'única cosa que et prefereix és perquè tu no ets jo.









No eres más alta ni más joven, perdona pero no eres más bonita. Las dos tenemos un título universitario y el pelo, casi, del mismo color. Seguro que nos reimos de las mismas cosas o compartimos temores, y, por lo que parece, nos gustan los mismos hombres. A estas alturas ya te habrá prestado los libros que me prestó a mí, habréis visto las mismas películas, visitaréis los mismos lugares. Te habrá escrito las palabras que también escribiera para mí, tal vez en otro orden. Te habrá llamado por mi nombre en un imperdonable lapsus que resolverá con las caricias con las que trataba de evitar mis enfados. Te besará con los mismos besos con los que me besaba y te amará como alguna vez juró que me amaba.
Dime, qué se siente sabiendo que esos ojos que te reclamaban me reclamaron a mí antes?
No te esfuerces, te entiendo.
Es justo lo que siento sabiendo que por lo único que te prefiere es porque tú no eres yo.