domingo, 15 de noviembre de 2009

ANTARTIC STARTS HERE

I recolzes el cap sobre el vidre on sortida d'emergència com si d'un pla místic que et portés de Sants a la necessitat de tancar els ulls per fixar-te al túnel o en el teu reflex que esbufega sense ganes i torna a badallar un dimarts de febrer i de maleta i de John Cale xiuxiuejant-te el track número tres mentre et mossegues el llavi inferior i esternuda sobre Stieg Larsson el passatger del seient de la cantonada, reacció al·lèrgica a la literatura barata suposes just un segon abans que s'acomodi, no és el verb, però, com dir-lo, en la fosca lluminositat del túnel que ja abandona Centre, la simètrica presència de cada insomni a les tres del matí, tan dolç i transparenti, tan aquosa i impossible, tan reflex al costat del teu reflex com si la realitat fos una finestra d'aigua oberta a una immensa i veloç caverna de temps de la qual emergeix la mateixa imatge d'immòbil conjunt escultòric en el qual s'havia convertit Barcelona, motiu principal (però l'amor, clar) de la teva presumpta sortida i del retorn que ara túnel entre Les Corts i Maria Cristina.

I fins i tot voldries que el teu reflex i el seu reflex, que també sembla mirar-te amb aquesta mirada blau de qui se sap part d'un punt i a part, que aquesta mà que subjecta Avui com per assegurar-se de que realment sis anys després, que el tipus que espera al final del túnel (sempre hi ha un altre tipus al final del túnel) que aquest somriure que teu altre jo de fum li brinda al seu reflex, sota el cartell de prohibit fumar, fos la mateixa que li dediques a la seva esquena d'abric i bufanda del lado de acá, que s'aproxima a la sortida quan la veu anuncia pròxima estació, i encara té temps de desaparèixer d'entre els somnis de finestrals foscos camí de l'asfaltada rutina dels traficants de veritats, taral·lejant el mateix tema que John Cale xiuxiueja des del track número quatre, gronxant suaument el tren com en aquelles vegades que l'Antàrtida començava aquí mateix...

´








Y apoyas la cabeza sobre el cristal donde salida de emergencia como si de un plan místico que te llevara de Sants a la necesidad de cerrar los ojos para fijarte en el túnel o en tu reflejo que resopla sin ganas y vuelve a bostezar un martes de febrero y de maleta y de John Cale susurrándote el corte número tres mientras te muerdes el labio inferior y estornuda sobre Stieg Larsson el pasajero del asiento de la esquina, reacción alérgica a la literatura barata supones justo un segundo antes de que se acomode, no es el verbo, pero, cómo decirlo, en la oscura luminosidad del túnel que ya abandona Centre, la simétrica presencia de cada insomnio a las tres de la mañana, tan dulce y transparente, tan acuosa e imposible, tan reflejo al lado de tu reflejo como si la realidad fuera una ventana de agua abierta a una inmensa y veloz caverna de tiempo de la que emerge la misma imagen de inmóvil conjunto escultórico en que se había convertido Barcelona, motivo principal (pero el amor, claro) de tu supuesta salida y del retorno que ahora túnel entre Les Corts y Maria Cristina.

Y hasta querrías que tu reflejo y su reflejo, que también parece mirarte con esa mirada azul de quien se sabe parte de un punto y aparte, que esa mano que sujeta Avui como para asegurarse de que realmente seis años después, que el tipo que espera al final del túnel (siempre hay otro tipo al final del túnel) que esa sonrisa que tu otro yo de humo le brinda a su reflejo, bajo el cartel de prohibido fumar, fuera la misma que le dedicas a su espalda de abrigo y bufanda del lado de acá, que se aproxima a la salida cuando la voz anuncia próxima estación, y todavía tiene tiempo de desaparecer de entre los sueños de ventanales oscuros camino de la asfaltada rutina de los traficantes de verdades, tarareando el mismo tema que John Cale susurra desde el corte número cuatro, meciendo suavemente el tren como en esas veces en que la Antártida comenzaba aquí mismo...

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Muy buen texto, de verdad, ¿te imaginas si colocas las comas en su sitio?

J. Oliva dijo...

¿te imaginas si la próxima vez escribes tu nombre???
Te imaginas quién pagará los cafés por capullo????