No és aquest sol d'hivern...claro que el temps!, què esperaves? Dinou anys i les cames creuades, plegant-se el vestit just fins i tot el genoll, com en un elogi de l'aigua, del vidre, dels deu minuts tard entre Sants i Penitents, i gairebé com a penitents, un jardí en venda, un massa tard de converses fragmentades, però el temps, què esperaves?a Proust prenent el sol als peus del Tibidabo? No és aquest sol d'hivern... el sol d'hivern que no anava mai a posar-se, encara que ja purpura a la llunyania com les ombres, com les marques a la pell dels poemes de Leonard Cohen. I el temps, què esperaves?
Ara, sis cigars més lluny, Barcelona és una maleta al final del braç. No em giro buscant si algú diu el teu nom, no guardo silenci en les parades d'autobús, ja no sempre t'escric en tot el que escric,
cada vez son más tristes las canciones de amor.
MARÍA JIMÉNEZ. Camas vacías.