ES DIUS TEMPS, AMOR

Es diu temps, amor, el que fa de cada nit una resta de carícies i cristalls trencats, de desvetllaments de cara amunt, d'aquesta necessitat d'imatges que ja són paraules, que ja són sons de paraules. Es diu temps i cruix a les butxaques, consumit d'a poc, com un paquet de cigarrets, com una altra història de retrobades i tempestes, Barcelona, setembre, gairebé oficina d'objectes perduts. Les paradoxes temporals; jo necessitant deu vides per poder oblidar el que tu en deu minuts i taxi a l'estació. Però amor, el temps, dues cullerades, una pel·lícula d'Aristaraín, una tarda d'autobusos, aquestes coses que fan veure'ns en els altres, aquelles vegades en la que tornar era un verb prohibit perquè tot era un continu, aquestes veus de les quals avui ja no recordes ni l'idioma en el qual s'expressaven. Es diu temps en la distància entre els ulls als quals em mirava i ja no t'estimo. Es diu temps als fulls que neixen de les branques d'hivern. Es diu temps a una altra cosa, a les manilles d'un rellotge, a quinze graus al parc. Es diu temps, amor, i és tan idiota que mai no torna.





Se llama tiempo, amor, lo que hace de cada noche una resta de caricias y cristales rotos, de desvelos boca arriba, de esa necesidad de imágenes que ya son palabras, que ya son sonidos de palabras. Se llama tiempo y cruje en los bolsillos, consumido de a poco, como un paquete de cigarrillos, como otra historia de reencuentros y tormentas, Barcelona, septiembre, casi oficina de objetos perdidos. Las paradojas temporales; yo necesitando diez vidas para poder olvidar lo que tú en diez minutos y taxi a la estación. Pero, amor, el tiempo, dos cucharadas, una película de Aristaraín, una tarde de autobuses, esas cosas que hacen vernos en los demás, esas veces en las que volver era un verbo prohibido porque todo era un continuo, esas voces de las que hoy ya no recuerdas ni el idioma en el que se expresaban. Se llama tiempo a la distancia entre los ojos en que me miraba y ya no te quiero. Se llama tiempo a las hojas que nacen de las ramas de invierno. Se llama tiempo a otra cosa, a las manillas de un reloj, a quince grados en el parque. Se llama tiempo, amor, y es tan idiota que nunca vuelve.